Per Luis Manuel Pérez Zambrano

Diaca Permanent

Doctor en Patrimoni, Societats i Espai de Fronteres, UdL-Campus Iberus

Després de gairebé tres stemanes i mitja de treballs, el Sínode dels Bisbes va començar ahir el discerniment del mòdul B 3. de l'Instrumentumlaboris, amb la 12ª congregació general de la primera assemblea sinodal. El tema és la participació, responsabilitat i autoritat. En la seva presentació el Cardenal Jean-Claude Hollerich, relator general, va assenyalar, que aviat arribarien al final del treball que s'havien proposat. D'altra banda, s'iniciava el “temps entre les dues sessions”, en el qual es veuran els fruits de l'assemblea, que es recolliran a l'Informe de Síntesi. Aquest informe servirà per aprofundir i acompanyar els processos locals en el seu discerniment i per proporcionar elements per al treball de l'any vinent. "Així, de tornada cap a casa, serem cridats a una doble tasca", va ressaltar.

Aquesta convocarà les Conferències Episcopals amb els seus equips sinodals per recollir les reaccions a les Esglésies locals i preparar-se per a la segona sessió al 2024. És un camí que requereix planificació i una major consciència de ser el Poble de Déu, una Església sinodal que fa passes segons allò que demana el Senyor per fer possible una millor predicació de l'Evangeli. Això està relacionat amb la pregunta del mòdul: Quins processos, estructures i institucions són necessaris en una Església sinodal missionera?

Per una altra part, va mencionar que els mitjans de comunicació, especialment els més allunyats, estan atents als possibles canvis en un nombre limitat de temes. Mentre que els col·laboradors en els consells pastorals i les persones que participen a les parròquies volen saber què canviarà per a ells, i “com podran experimentar concretament a les seves vides aquesy discipulat missioner”. Tothom està atent als canvis que, encara que petits, són sensibles.

Els cinc temes que van començar a estudiar-se en els cercles menors. El primer, tracta sobre la renovació del servei de l'autoritat, on no es pretén qüestionar l'autoritat dels ministres i pastors ordenats, sino com els batejats poden participar i ser corresponsables en la missió de l'Església, especialment en circumstàncies on el clericalisme és molt fort i que “pot afectar al clergat i també als laics, quan afirmen que estan a càrrec per sempre”.

El segon, es dedica al discerniment en comú per mitjà de l'eina de la conversa de l'Esperit utilitzada al Sínode. La finalitat és introduir el seu dinamisme en els processos de presa de decisió i aprendre a construir consensos que no polaritzin, on el paper de l'autoritat no estigui aïllat de la comunitat. El tercero, recorda la necessitat de la construcció d'estructures i institucions que garanteixin la persistència de la participació i el creixement viscut ara al Sínode. És partir des de“les institucions que ja existeixen, els consells pastorals, per comprovar el seu grau de sinodalitat efectiva” va afirmar. El quart, “ens fa fixar-nos en un tipus particular d'estructures, aquelles on es reuneixen les agrupacions d'Esglésies locals”, com les de nivell continental, o Assemblees Eclesials on no només hi participen els bisbes. Es tracta d'explorar les formes de construir xarxes entre les diòcesis i com es configura el ministeri d'unitat del Bisbe de Roma en una Església sana i descentralitzada.

L'últim tema planteja la relació dinàmica que uneix sinodalitat, col·legialitat episcopal i primat petrí. Es vol valorar per igual l'experiència dels grups no bisbes elegits com a testimonis de la fase d'escolta i consulta del Sínode. Aquest aprofundiment es durà a terme durant la propera sessió.

Al final de la seva intervenció, el Cardenal Hollerich va agrair la tasca dels teòlegs i canonistes, tant llatins com orientals, que ajuden en la reflexió. Va recordar, també “que l'objetiu de cada grup, respecte a la qüestió que aborda, és arribar a expressar convergències, divergències, qüestions a explorar i propostes concretes per avançar”.

Després, fra Timothy Radcliffe, assessor espiritual del Sínode, va reflexionar sobre la pregunta: “Com podem ser signe de pau si estem dividits entre nosaltres?” Des d'aquesta pregunta va parlar de la crisi d'identitat que van experimentar els primers cristians durant el Concili de Jerusalem, que va donar espai per madurar i créixer. Va subratllar que la gràcia de Déu actua en nosaltres i que, al reunir-nos en el nom de la Trinitat, l'Església es renovarà, encara que potser de formes no immediatament evidents. Va advertir que "qualsevol oposició entre tradició i progrés és completament aliena al catolicisme".

Després, el Pare Dario Vitali, coordinador dels Experts Teològics del Sínode, va assenyalar que ja des del Vaticà II, en la seva Constitució Lumen gentium, es va plantejar “una fisonomia precisa”, al parlar de Poble de Déu, es va plantejar un canvi de la “piràmide eclesiològica construïda al llarg dels segles”, perquè “el major títol de pertenència a l'Església no és ser Papa, ni bisbe, ni sacerdot, ni consagrat, sino ser fill de Déu”. Una trasformació en la “relació asimètrica d'autoritat-obediència que estructurava l'Església piramidal”, on es va invertir la relació entre els dos subjectes i avantposant “el sacerdoci comú al sacerdoci ministerial”, en la seva diversitat complementària.

Igualment, va exposar com en la sinodalitat el concepte de communio troba totes les seves dimensions: communio trinitària, communiofidelium, communioEcclesiarium, communio sanctorum i la communiohierarchica, aquesta darrera, al servei de la unitat del Bisbe de Roma. El mòdul B 3., segons Vitali, marcarà el camí par a la renovació de processos, estructures i institucions en clau sinodal i el desenvolupament del marc eclesiològic dissenyat pel Concili Vaticà II. La relació entre “poble de Déu, el Col·legi dels bisbes i el Bisbe de Roma, cadascú amb la seva funció, estableix l'Església sinodal com l'Església de l'escolta: Poble fidel, Col·legi Episcopal, Bisbe de Roma: uns escolten als altres; i tots escolten l'Esperit Sant”.

Aquest procés iniciat pel Bisbe de Roma, ell l'acompanya i el conclou. És una tasca “que implica tota l'Església i a tots en l'Església”, que va començar a les Esglésies particulars, on els seus pastors van consultarn el Poble de Déu, i d'aquesta manera van desenvolupar una “tasca necessària i insubstituïble”. El que evidencia que no existeix contradicció entre les dimensions sinodals i jeràrquiques de l'Església, són “una garantia a l'altra i a l'inrevés”. D'aquesta manera es fa possible el “sensusfidei”. Vitali va concloure que el veritable exercici de la sinodalitat permetrà pensar en “les necessàries reformes institucionals, en els processos de presa de decisions que impliquin a tots, […] fer créixer un Poble de Déu madur i participatiu”.

En una roda de premsa posterior, el president de la Comissió d'Informació i Prefecte del Dicasteri per a la Comunicació, Paolo Rufini, va informar que la Secretaria del Sínode, d'acord amb el Papa, va proposar redactar una carta-missatge per a tot el Poble de Déu, la qual va ser aprovada per 335 vots a favor i 11 en contra de los 346 participants amb dret a vot.