Nen i jove bo. Disposat a donar a Déu, a través dels altres, el millor de si mateix. Quan li confirmen que està en possessió d'una capacitat humana-intel·lectual superior a la normal, es pregunta què pot fer.

Reflexiona i decideix formar-se. Així, incrementarà la qualitat del seu servei. Accedeix al seminari. Després, opta per la vida religiosa. Vol incrementar les relacions interpersonals, sí. El sacerdot viu per sobre del pla social i una mica aïllat de la seva gent. Ell vol romandre colze a colze, amb els seus.

Aviat se li brinda l'ocasió de demostrar el seu amor als altres. A punt van estar de capturar-, els assassins, a l'incendiar el seu convent a Barcelona. Va passar quan va protegir un ancià invident.

Després, ordenat sacerdot, s'ofereix per dirigir missions populars a Catalunya. Per quin motiu? En pertànyer al món rural vol que aquesta gent pobre i inculte adquireixi motius per donar sentit a la seva vida. Per viure la seva fe. Vida dura i escassa d'horitzons. Conseqüent actitud de la seva condició bondadosa. En concloure el ministeri ho agraeix de cor. Per aquest mitjà s'ha relacionat amb figures rellevants de l'Església catalana: un regal immerescut.

Procura allunyar-se, en el seu exili francès, de camps de concentració. Vespers de no pocs disturbis i conspiracions. Vol una vida assossegada. Es trasllada de la frontera a l'interior i es reclou en una propietat privada. Sembrada, tota ella, de coves i frondositat. Només? No. Aviat l’envolten grups d'homes i dones assedegats de copiar el seu estil de vida. De beure en la seva mateixa font. El mateix passa amb els creients de l'entorn. S'acosten a compartir les seves penes, amb l'ermità espanyol i, surten, sempre, crescuts en fe. Fe feta servei. Palau els convida a viure, des de la personal interioritat. Des dels seus millors fons. En ells els/ens introdueix. El millor de la persona es troba en el seu etern fondó -manifesta amb insistència-. Agraïts, aquests fidels, el reconeixen excel·lent guia. Ho encerten!

En el tros barceloní del seu recorregut es relaciona amb gent, profundament, necessitada. Conformen els barris d'al·luvió: el cinturó perifèric de la industrial urbs. El seu cor bondadós no tolera les condicions degradants amb que viuen: extenuats per l'excessiu treball, escassos de salaris, esclaus del col·lectiu empresarial. Només compten per enriquir-lo. Situació, sens dubte, injusta. Acompanyat pel bisbe, aviat crea, Palau, un centre religiós-cultural. Allà, formarà a aquestes persones. Allà, els promocionarà des dels seus millors nivells.

Amb la formació continuada, aconsegueix un clima d'excel·lent convivència. Es relacionen, cordialment, financers, patrons i proletaris, homes i dones, joves i adults. Potser, des d'aquest insignificant nucli ell pugui contribuir a pacificar la tan convulsa societat barcelonina. Potser, emergeixi, d'aquí, un valuós germen d'Església. 'Lluminós horitzó!

Efímeres resulten les seves esperances. La falsedat, difamació, i hostilitat s'acarnissen sobre Francisco Palau. Així és. Suporta tota una campanya, infamant, encaminada a desprestigiar la seva persona i la seva obra. Ell respon, de manera habitual, amb el silenci. Silenci interpretat, pels seus adversaris, com si les acusacions fossin fundades. La premsa atea fins hi tot el qualifica d'ignorant i maldestre: Més que ensenyar ha d'aprendre perquè és molt poc el que sap. Palau calla, viu amb fidelitat la seva missió i espera.

En aquest concret escenari té lloc la primera vaga general de treballadors tèxtils a Barcelona. Les autoritats busquen un cap de turc i el troben en l'obra formativa del nostre protagonista. Amb tals episodis s'esvaeixen els seus somnis de justícia. Com l'administració fa seves les acusacions de la premsa atea, clausuren el centre religiós-cultural i confinen a Palau. A on? A Eivissa. Presó oberta de l'Estat on recala el més nociu de la societat espanyola. Romandrà sis anys en el desterrament. Acorralat, al començament, per la curiositat del poble. Envoltat, després, d'un grup de seguidors. Valorat i estimat, sempre, per la gent del sector rural. Per fi, el declaren innocent. Ara, torna a la península amb el cor crescut en misericòrdia, tendresa i compassió.

Entre els seus seguidors, algun retreu la conducta del fundador. En saber-ho dialoga amb els díscols. Jo callo, tolero, prego i conjuro el mal humor que us posseeix. Espero que passi la tempesta... Et conec a fons i et crec incapaç de ser infidel i traïdor al teu pare. I a un altre: Abusant de la confiança que he posat en tu, m'has exclòs del govern. M’indiques la conducta que he de seguir. T'adjudiques propietats comunes, allunyes a les meves filles de mi i critiques la necessària atenció a la meva salut. La seva pregunta conclusiva sorgeix del més profund dolor: Voleu que desaparegui? Com a resposta, els confia la responsabilitat de les seves comunitats. Potser des de l'afecte resulti més fàcil la seva rehabilitació. El descontrol de tots dos incrementa el seu desplegament de tendresa.

Una altra realitat social afecta el seu recorregut. La inhumana industrialització de la ciutat comtal genera nombroses víctimes. Per al col·lectiu empresarial no existeixen les persones en si. Només compte la seva productivitat. I l'administració? Tampoc té intencions ni possibilitats per atendre'ls. Palau ensopega amb nombrosos malalts. Viuen aïllats, abandonats. Davant d'aquesta situació ell s'implica: els acull, els escolta i els afavoreix. Demana ajuda a experts, que diagnostiquen les seves malalties. És Suficient? No. Redueix l'espai vital de la seva comunitat i en el seu propi domicili, alberga als que hi caben.

Una denúncia per exercir la medicina, de forma il·legal, el porten a presó. L'acompanyen la seva família i altres col·laboradors. Allà, romanen dies i dies. Sorprenem a Palau solidari, profundament humà, compassiu. La història -com sempre- notifica, confirma i rubrica. Per la qual cosa l'autoritat judicial aviat el declara innocent. Com no podia ser d'una altra manera!

No obstant això, és a les seves carmelites a les que privilegia en valoració, proximitat, afecte. A elles dirigeix, incansable, l'entranyable qualificatiu de filles. Com a pare les anima, valora i acompanya. Fins hi tot les mima! Els hi confia, tant els projectes importants, com la missió ordinària que realitza. Són um suport en el seu apostolat. Amb elles malbarata bondat i tendresa. De forma singular quan passen per situacions difícils. Fins hi tot recomana, a les malaltes, la medicació adequada. Com qualsevol pare!

En l'última etapa de la seva existència es declara una pesta mortífera a Calasanz. Allà, atenent a tots i a tot estan les seves carmelites. També elles es contagien. Informat, sense mesurar perills ni conseqüències, es desplaça. Les cuida. Roman amb elles. Torna quan milloren. No obstant això, als pocs dies, Palau, mor. Contagiat? Ell, s'ha arriscat fins al límit. Fins lliurar tot i el millor d’ell mateix.

Interioritat, justícia, compassió i, nombroses actituds no referides aquí, són expressió, inequívoca, de la condició bondadosa de Palau. De qui com ell es consagren al servei dels altres, també. Sí, la seva misericòrdia ha esdevingut donació de la seva persona sencera. A qui ho necessiti. És cert, les seves filles encapçalen el rànquing. I el lliurament, sempre, va cotitzar i cotitza a l'alça. Fins a donar la vida. Com el Mestre.

Gna. Ester Díaz, carmelita Missionera.