El Facebook del Bisbat de LleidaEl Twitter del Bisbat de LleidaEl Google Plus del Bisbat de LleidaEl RSS del Bisbat de Lleida

'Màrius Torres: pel dolor a la joia'

Els passats, divendres 9 de març, i dissabte 10 de març, es va celebrar, a la Sala de Juntes de l'Edifici del Rectorat de la Universitat de Lleida, el Seminari de l'Atri dels Gentils dedicat a la figura de Màrius Torres. Aquest Seminari està organitzat conjuntament per l'IREL, la Fundació Joan Maragall, l'IEI i la Universitat de Lleida, i les ponències d'aquest any han anat a càrrec de Salvador Escudé i Maria Pau Cornadó.

El Seminari va tractar el model humà de Màrius Torres i la seva poesia lírica, exemple de la seva capacitat de transformar el dolor en joia i en una poesia d'alta qualitat i gran profunditat religiosa.

Es remarcà que la seva vida tan sensible i la seva peripècia vital ens són models de fortalesa moral i de coratge per la manera de reaccionar davant un destí anorreador, d'aquesta fortalesa necessària davant situacions d'acarament al dolor i a la mort. També serveixen de model les seves actituds socials i polítiques, la seva delicadesa i tendresa amb els amics i la família i la seva espiritualitat profunda i universal i, sobretot, el seu viure esperançat.

Després es parlà dels àmbits temàtics externs al poeta i que l'interpel·len constantment, com són la natura, la música i les altres arts. S'insistí, en la música (la més abstracta i espiritual de totes les arts) que fa de correlat dels diferents estats d'ànim del poeta i de motiu de reflexió, i en la natura -per ell, una obra d'art perfecta, variada i que apareix en quasi tots els poemes-, amb idèntica funció de metàfora de les situacions anímiques, ja sigui amb la natura contemplada al sanatori com la natura evocada del "paradís perdut" de la infantesa lleidatana.

Tot seguit s'analitzà el tema de l'amor en Màrius Torres, especialment l'adreçat a Mercè Figueras, la Mahalta dels seus versos, i el tema del dolor. En síntesi, trobem en ell un triple dolor: personal (la tuberculosi) anímic (el dolor del ciutadà, del català que veu el país trasbalsat per la violència de la guerra) i el dolor social (la caiguda de la "ciutat d'ideals" republicans i l'auge dels feixismes a Espanya i Europa). La frase de "Pel dolor, a la joia" és el lema que va agafar de La Novena simfonia de Beethoven, que expressa la seva joia, com a resultat de la superació del dolor.

Per acabar, es va presentar i debatre sobre la seva poesia religiosa. La seva recerca espiritual comença a partir de 1936, amb la malaltia, i a partir d'ara, el sentit de transcendència planarà sobre molta de la poesia de Màrius Torres: en la natura –l'efímer dels núvols, el diàleg amb la nit...- en la música –potser la millor metàfora de transcendència-, en l'amor cap a Mahalta –el desig d'unió còsmica- o en la poesia cívica. Hi ha una transcendència divina pressentida i afirmada des dels anhels més pregons i certs de l'ànima del poeta. I molt més des de 1939 en què, malgrat que les decepcions vitals trobem en els poemes un procés religiós "ascendent" i un desig de voler "existir més enllà de les formes" . 

El poeta ens reflecteix un Déu silenciós però no callat, un Déu misteriós -que no podem definir totalment perquè és més enllà de les nostres paraules- i un Déu que es troba arreu, però que és en la intimitat de l'ànima, en el nostre Temple intern, on fa estada permanent: el més enllà és més endins. Es pregunta sobre el Sentit, amb majúscula, i les seves respostes, més que a un credo concret, són l'essència –i metàfores- d'un credo universal religiós, vàlid d'una manera intemporal.

Com a conclusió es digué que practicà la moral d'amor al proïsme i de recerca del bé i dels sentiments d'humanitat i puresa en què fou educat i des de la profunditat demostrà les "confluències religioses" de la persona: que tots estem fets del mateix "fang diví", d'un fons religiós comú als pelegrins que no es queden al llindar de cap temple.