Arxiu Diocesà

ARXIU DIOCESÀ DE LLEIDA (ADLL)

Història institucional:

Tot i que no es disposa de notícies documentals certes sobre l’existència de bisbes a Lleida abans del segle V, es pot afirmar que l’Església lleidatana ja es trobava organitzada a les darreries de l’Imperi romà. La diòcesi de Lleida ha estat històricament sufragània de l’arxidiòcesi de Tarragona, fet que la situa dins l’estructura eclesiàstica pròpia de la província tarraconense. Durant el període de dominació islàmica, el bisbat com a institució episcopal restà extingit; tanmateix, es constata la pervivència de comunitats cristianes organitzades, amb una estructura pròpia, cúria permanent i tribunal encarregat de resoldre litigis entre cristians. Aquesta continuïtat de la presència cristiana permet entendre el posterior restabliment institucional del bisbat com una recuperació d’una tradició eclesial anterior.

Amb la conquesta de la ciutat de Lleida l’any 1149, el bisbe de Roda d’Isàvena, Guillem Pere de Ravidats, hi restablí el culte cristià, traslladà la seu episcopal a la ciutat i consagrà com a catedral l’antiga mesquita major. Aquest fet marcà l’inici d’una nova etapa institucional per al bisbat de Lleida, plenament integrada en el procés de reorganització eclesiàstica dels territoris incorporats al domini cristià. L’esplendor assolit per la diòcesi durant els segles medievals es reflecteix en la celebració d’un concili provincial l’any 1155 i, posteriorment, en la decisió del bisbe Gombau de Camporrells d’impulsar la construcció d’una nova catedral. Les obres s’iniciaren l’any 1203 i el temple fou consagrat el 1278, esdevenint un dels principals símbols institucionals, religiosos i patrimonials de la diòcesi.

En el context de la Guerra de Successió, el bisbat patí una alteració institucional de gran rellevància. La Seu Vella fou transformada en caserna militar i el palau episcopal fou enderrocat, circumstàncies que comportaren el trasllat de la seu efectiva del bisbat a partir de 1707. Aquest episodi suposà una ruptura important en la continuïtat material i simbòlica de la institució diocesana, atès que afectà directament els seus espais principals de representació, govern i culte. Després de diversos intents infructuosos de recuperar la Seu Vella per al culte catedralici, l’any 1761 s’inicià la construcció d’una nova catedral, que fou consagrada l’any 1781. Aquest nou edifici esdevingué la seu catedralícia de la diòcesi i permeté restablir de manera estable l’activitat institucional i litúrgica vinculada al bisbat.

Al llarg del segle XIX, la diòcesi es veié afectada pels conflictes polítics i socials propis del període, especialment pels enfrontaments entre el poder civil i l’eclesiàstic. Malgrat aquest context d’inestabilitat, el redreçament de la religiositat es consolidà a mitjan segle i durant el darrer terç del segle XIX, amb figures i fundacions vinculades a Santa Teresa Jornet, el beat Francesc Palau i la venerable Esperança González. Ja al segle XX, el bisbat patí greument les conseqüències de la persecució religiosa de 1936. Durant aquest període es produïren incendis a la catedral, al palau episcopal i a bona part dels temples de la diòcesi. Així mateix, més de la meitat del clergat diocesà fou assassinat, amb el bisbe Salvi Huix al capdavant, fet que tingué un fort impacte en la vida institucional, pastoral i patrimonial del bisbat.

L’any 1955, el territori diocesà fou sensiblement modificat arran d’un decret de Pius XII. Les parròquies de Mequinensa i Faió passaren a la diòcesi de Saragossa; disset parròquies s’incorporaren a Barbastre; i els arxiprestats del Berbegal, d’Artesa de Segre i de la Manresana passaren, respectivament, a Osca, Urgell i Solsona. Per la seva banda, la diòcesi de Lleida incorporà Maials, Areny, Peralta de la Sal i Sarroqueta. Posteriorment, el 17 de setembre de 1995, per decret de la Congregació per als Bisbes, se segregà la zona aragonesa del bisbat de Lleida, procés que es completà el 15 de juny de 1998. Aquest territori fou agregat a la diòcesi de Barbastre-Montsó. Actualment, la diòcesi de Lleida ocupa una superfície de 2.977,10 km² i limita amb les diòcesis de Barbastre-Montsó, Solsona, Tarragona, Tortosa, Urgell i Saragossa.

Història arxivística:

L’Arxiu Diocesà de Lleida conserva la documentació generada per l’activitat institucional del bisbat i constitueix un instrument essencial per a l’estudi de la història eclesiàstica, social i territorial de la diòcesi. Des del punt de vista arxivístic, el seu origen s’ha de vincular al restabliment de la seu episcopal a Lleida l’any 1149, després de la conquesta cristiana de la ciutat i el trasllat de la seu per part del bisbe Guillem Pere de Ravidats.

Tanmateix, la continuïtat documental de l’arxiu es veié profundament afectada per diversos episodis històrics. Un dels moments més crítics fou la Guerra de Successió a la Corona hispànica. L’any 1707, el palau episcopal de Lleida, que actuava com a seu institucional i espai de custòdia de l’arxiu diocesà, fou enderrocat per raons militars, en el marc de les obres de fortificació de la ciutat. Com a conseqüència d’aquests fets, una part molt significativa de la documentació anterior es perdé, fou destruïda o quedà dispersa.

Per aquest motiu, la documentació que actualment es conserva a l’Arxiu Diocesà de Lleida és, majoritàriament, posterior a 1707. Durant el període immediatament posterior, els bisbes Francesc d’Olaso i Hipenza i Gregori Galindo fixaren la seva residència a Montsó. 
Un altre episodi rellevant pel que fa a la pèrdua i afectació del patrimoni documental del bisbat fou la Guerra Civil espanyola de 1936-1939, durant la qual es produïren destruccions importants en edificis religiosos i dependències eclesiàstiques, amb conseqüències directes sobre la conservació documental.

En l’actualitat, l’Arxiu Diocesà de Lleida no es limita a custodiar la documentació estrictament episcopal, sinó que també exerceix una funció de dipòsit i preservació dels fons parroquials. En aquest sentit, conserva llibres sacramentals i altra documentació procedent de les parròquies de la diòcesi que han dipositat els seus fons, amb l’objectiu de garantir-ne la conservació, el tractament arxivístic i l’accessibilitat.