Missatges del Sant Pare per a la gent gran i pels pobres

[Festa dels sants Joaquim i Anna, 26 de juliol de 2026]

Jo no m’oblidaria mai de tu (Is 49,15)

Benvolguts germans i germanes:

Per boca del profeta Isaïes el Senyor promet que no s’oblidarà mai de cap de nosaltres. Ens assegura que porta gravats els nostres rostres a les palmes de les mans (cf. Is 49,16) i que el seu amor és més gran que el d’una mare pel seu fill (cf. Is 49,15). El profeta ens permet entreveure un diàleg íntim i personal en què Déu es dirigeix a cadascú i al poble tractant-lo de “tu”. També avui podem llegir aquestes paraules dirigides a cadascú de nosaltres, i cada u pot escoltar aquest “no t’oblidaré mai” adreçat a si mateix.

Són paraules que ens omplen de consol i de confiança. Són la resposta a un sentiment angoixós que trasbalsa el cor: «El Senyor m’ha abandonat, el meu Déu s’ha oblidat de mi» (Is 49,14). Quantes vegades en la Sagrada Escriptura, en particular en els Salms, la pregària neix de la desorientació de qui té la impressió que la seva vida no interessa a ningú i que és menyspreat! La sensació dolorosa de ser oblidats és, malauradament, comuna en moltes persones, especialment entre la gent gran.

Tanmateix, l’amor de Déu, que no oblida ningú, s’ofereix com a acte de justícia i resposta a l’anonimat, en què molt sovint la vida humana acaba perdent-se. Particularment, sobre la vida de moltes persones grans sembla haver-se estès un vel que difumina els trets dels rostres i els cobreix amb l’oblit. És el que passa a les llars on regna la solitud i també en aquells llocs d’hospitalització on la singularitat de cada persona corre el risc de quedar reduïda al número del seu llit o a la seva patologia.

La celebració de la Jornada Mundial dels Avis i de la Gent Gran és una oportunitat per a redescobrir que l’Església està cridada a ser mare de tots i que a qualsevol edat és possible descobrir-se sempre com a fills i filles de Déu. Que aquesta Jornada sigui, per tant, un estímul per a tothom, en particular per als més joves, i així reprendre el bell costum de visitar els propis avis, la gent gran de la família i també aquells que no reben cap visita. Porteu-los, juntament amb aquest missatge i la vostra presència, la proximitat i l’afecte del Papa. Feu-ho de manera que les paraules del profeta “Jo no m’oblidaria mai de tu” adquireixin la forma d’un encontre tendre i afectuós. «En una època que tendeix a accelerar i a fragmentar, la carn humana continua demanant ser cuidada i reconeguda per mans capaces de tendresa, per ments atentes i bones paraules. La cultura digital multiplica les connexions i ofereix noves possibilitats d’encontre; tanmateix, el cor humà conserva una necessitat irrenunciable de proximitat» (Carta enc. Magnifica humanitas, 239).

L’Església coneix el sofriment dels seus fills més grans, sap bé que moltes vegades se’ls mira amb prejudicis i se’ls considera un pes; és sabedora que una economia centrada en el benefici afebleix les relacions familiars; sap que molta gent gran és abandonada pels fills obligats a migrar o, en alguns casos, a combatre a la guerra. Per cadascun d’aquests motius, s’alegra d’anunciar la promesa del Senyor: “Jo mai no t’oblidaré”.

És agradable descobrir a qualsevol edat, però especialment quan ja no s’és jove, com va dir el beat Joan Pau I, que som destinataris «de part de Déu d’un amor atemporal. Sabem que té sempre oberts els ulls sobre nosaltres, fins i tot quan sembla que sigui de nit. És pare; més encara, és mare» (Àngelus, 10 de setembre de 1978). Encara que no sigui espontani pensar així, la veritat és que ni tan sols quan som grans deixem de ser fills i filles, i per això segueix sent vàlida cada dia la invitació a tornar als braços de Déu, l’amor del qual és paternal i maternal alhora.

El descobriment de la tendresa de Déu, per a molts, succeeix en el transcurs de l’existència, moltes vegades pròpiament en l’últim tram de la vida. De fet, cada vegada més freqüentment, a diferència del que ocorria en el passat, és possible fer-se grans sense haver tingut una experiència real de fe. L’edat avançada, en aquest cas, a partir de les preguntes que ens fem amb més urgència en aquesta etapa de la vida, es pot convertir en el temps oportú per a iniciar o reprendre una vida espiritual. En aquest nou camí es pot reconèixer que Déu, com diu sant Agustí, «és mare perquè escalfa, perquè nodreix, perquè alleta, perquè custodia» (Comentari al Salm 26, II, 18). És una consciència que ajuda a no sentir vergonya per la fragilitat que apareix i també a comprendre que tots, sempre, tenim necessitat els uns dels altres i necessitem atenció i cura. A Déu, que es fa proïsme i a qui aprenem a reconèixer en la seva tendresa, podem dirigir-nos ara amb una confiança filial en la pregària. Mai no és massa tard per començar a adreçar-se a Ell. Pot ser un gran do per a tothom.

Benvolguts ancians i ancianes, el papa Francesc parlava de vosaltres com d’un “poble nou” (Catequesi, 23 de febrer de 2022), mentre que el número de persones d’edat avançada no havia estat mai així d’elevat en la història humana. És, doncs, encara més important, amb vosaltres, “poble nou”, reflexionar sobre quina pot ser la nostra vocació quan la fragilitat, companya de l’home des del seu naixement, sembla prendre el control. Vull dir-vos: no tingueu por de la fragilitat! Pròpiament aquesta debilitat comporta una nova potencialitat que il·lumina també les altres edats de la vida. De fet, quan és acceptada i reconeguda, la fragilitat «obre el cor a l’ajuda mútua i a la invocació d’Aquell que pot donar allò que cap poder humà és capaç de garantir: la reconciliació profunda dels cors i amb ell la pau veritable» (Trobada amb la comunitat algeriana, Basílica de Nostra Senyora d’Àfrica, Alger, 13 d’abril de 2026).

D’aquesta manera podem viure com a cristians el temps de la vellesa: “fràgils”, però al mateix temps “cridats”. Un home i una dona poden renéixer quan són grans (cf. Jn 3,4-6) i exclamar amb el profeta: «Us salvareu si us convertiu i deixeu d’inquietar-vos. Trobareu la força en la calma i en la confiança» (Is 30,15). Una força que es pot convertir en una invitació a no recórrer als camins de l’arrogància i del poder per a garantir la convivència humana, sinó als camins de la reconciliació i de la pau veritable. En aquest temps, marcat d’una manera tan forta per la violència bèl·lica i social, molts s’interroguen sobre com serà el món en què creixeran els seus nets. Us exhorto, benvolguts germans, a unir-vos a mi en la pregària constant perquè arribi aviat la pau al món sencer.

Germanes i germans grans: us agraeixo perquè em sosteniu cada dia amb les vostres pregàries, especialment quan reciteu el sant rosari. Us ho agraeixo de cor i us deixo aquest desig: que el Senyor us renovi sempre en la fe, en l’esperança i en la caritat, Ell, que mai no s’oblida de nosaltres!

Vaticà, 15 de juny de 2026

LLEÓ PP. XIV

XXXIII Diumenge del temps de durant l’any, 15 de novembre de 2026 

El Senyor és el refugi del pobre (cf. Sl 14,6)

1. El Senyor és el refugi del pobre (cf. Sl14,6). Les paraules del salmista suggereixen el camí que estem cridats a recórrer en vista a la X Jornada Mundial dels Pobres. Encara una vegada cal tornar a la Paraula de Déu per a verificar la importància que els pobres tenen en la vida de l’Església. L’expressió del salm es converteix en criteri de judici per a l’existència cristiana perquè revela el rostre de Déu i reconeix la pobresa humana. En efecte, en un moment històric dramàtic, com va ser la destrucció del temple de Jerusalem, el poble es va sentir privat de la presència de Déu i va experimentar una misèria material i moral sense precedents.

Aquesta Paraula es presenta a cada generació amb tota la seva actualitat. Des del principi mostra la contradicció en què sovint encara avui es cau. La primera constatació és aquesta: «Pensen dintre seu els insensats: “Déu no és res”. Són corromputs, és detestable el seu obrar, ningú no fa el bé» (Sl 14,1). Això posa en relleu el contrast entre els qui es comporten amb saviesa i els qui, en canvi, viuen com si no hi hagués res per damunt d’ells. S’observa, malauradament, fins a quin punt està estesa també en els nostres dies una injustícia social que brolla de la corrupció arrogant, tan deplorable com discriminatòria. La pèrdua del sentit de la transcendència en la vida quotidiana ja no és tant una negació teòrica de l’existència de Déu; més aviat es manifesta en la manca de consideració de la seva bondat i misericòrdia per a la construcció de la justícia personal i social.

Els primers a patir-ne les conseqüències són els pobres, que no per casualitat augmenten en moltes societats. L’absència de Déu situa les persones ja no les unes al costat de les altres en el respecte recíproc, sinó les unes per damunt de les altres sota el signe del domini i la submissió. Així s’exhibeix una lògica desacralitzadora de prevaricació i de descart que margina i humilia. En aquesta condició es troben no només persones individuals, sinó pobles sencers. Les paraules del salm ressonen encara plenes de veritat: «Els qui devoren el meu poble, és pa sagrat que devoren» (Sl 14,4).

2. El crit de justícia dels pobres avui és silenciat mitjançant múltiples tècniques, cada vegada més subtils, fins a deixar sense veu tot esforç seu per fer sentir les seves peticions. L’ambient digital radicalitza el prejudici vers ells i augmenta la cortina d’indiferència que envolta les seves causes. Al pobre no li queda res més que clamar a Déu (cf. Sl 34,7) i fer-li arribar el seu lament, amb la certesa de ser escoltat perquè Déu és fidel i ric en misericòrdia. Els qui estan oprimits, humiliats i indefensos creixen també avui en la certesa d’haver d’abandonar-se a Déu, carregats de confiança i d’espera. En aquest abandonament total, torna a florir el sentit de la pròpia dignitat, es reconeixen germanes i germans amb qui organitzar els seus somnis, i l’esperança es converteix silenciosament en realitat. Refugiar-se en Déu equival a trobar la protecció veritable i segura, aquella que els poderosos no poden garantir i prefereixen negar.

El pobre, tanmateix, sap reconèixer més que d’altres allò essencial perquè viu d’allò essencial. Més semblant a Crist que ningú, reconeix Déu com el seu propi refugi fins i tot quan les circumstàncies semblen desmentir-ho, i està ple d’esperança per la seva justícia, que no triga a manifestar-se. En la nit de l’abandonament i de la solitud, el pobre “viu a recer de l’Altíssim” (cf. Sl 91,1). Els qui estan afligits, els qui pateixen injustícia i són ofesos, els qui pateixen en el sofriment i en el dolor, els qui estan sols i privats del sentit de la vida poden trobar consol i nova motivació al costat del Senyor.

3. Ser refugi no és només una promesa, sinó que es converteix en realitat en la persona de Jesucrist. Déu estableix la seva estada entre nosaltres amb l’encarnació del Fill, que fa concret i visible el refugi esperat. Jesucrist és realment el refugi de Déu per als pobres. Per la seva obediència al Pare, descendeix fins al punt més baix, on hi ha els últims. Surt a l’encontre de tots i ofereix a cadascú un refugi segur: «Veniu a mi tots els qui esteu cansats i afeixugats; jo us faré reposar» (Mt 11,28). En Jesús, Déu no només protegeix, sinó que comparteix la pobresa humana fins a la creu.

Els pobres dels nostres dies són els oblidats i els marginats: desposseïts d’una paraula i d’un rostre, a més del pa. Que ells puguin trobar el Fill de Déu, que es fa pròxim a tothom sense desatendre ningú. Que el trobin, abans que res, en aquells que es diuen cristians. En l’Església, el seu Cos, és Jesús qui ofereix pa i amistat; porta llum i un horitzó d’esperança; pronuncia el nom de cadascú i retorna a tothom la dignitat. Jesús de Natzaret és el do de Déu per als pobres. En Ell totes les promeses es fan realitat. Per a tots aquells que no tenen casa, feina, educació, aliment, salut, s’obre un nou camí: el compartir com a expressió del Regne de Déu (cf. Mt 5,3). A l’obsessió d’aquells que acumulen riqueses només per a si mateixos s’oposa l’obstinació de Déu que, en el testimoni de persones de carn i ossos, obre el cor i acull en el seu amor.

4. En Crist estem cridats, per tant, també nosaltres a fer-nos pobres i a convertir-nos en refugi per al pobre. La comunitat cristiana no es pot mantenir insensible davant tots aquells que avui són a la porta i continuen sent invisibles pels qui romanen tancats entre els seus murs. L’Església, per la seva naturalesa, està cridada a ser pobra i refugi per als pobres. No oblidem el comentari de sant Agustí a la paràbola de l’home ric i del pobre Llàtzer: «Es va callar el nom del ric i es va indicar el del pobre. El nom del rica anava de boca en boca, però Déu l’ha callat; el nom del pobre passava en el silenci, però Déu l’ha revelat. […] Tu, què triaries: ser pobre com Llàtzer o ser ric com l’altre? No et deixis enganyar: Escolta quin va ser el final de tots dos i adona’t de quina és l’elecció equivocada» (Sermó33A, 4).

Com vaig recordar a l’Exhortació apostòlica Dilexi te, «Déu mostra predilecció vers els pobres, a ells s’adreça la paraula d’esperança i d’alliberament del Senyor i, per això, fins i tot en la condició de pobresa o debilitat, ja ningú s’ha de sentir abandonat. I l’Església, si vol ser de Crist, ha de ser l’Església de les Benaurances, una Església que fa espai als petits i camina pobra amb els pobres, un lloc on els pobres tenen un espai privilegiat» (n. 21).

Sorgeixen inevitablement algunes preguntes, que en aquesta X Jornada Mundial dels Pobres tenim la urgència de fer ressonar en la nostra ment i en el nostre cor. Som signe d’un Déu que és refugi per als pobres? Tenim consciència de la nostra pobresa i la preferim a la riquesa injusta? Arribem fins on es troben els pobres, experimentant la seva marginalitat? Escoltem els seus pensaments i compartim les seves esperances? Pronunciem els seus noms amb tendresa divina? La nostra caritat reactiva i sosté en ells el desig de justícia i de rescat? Aquestes i moltes altres preguntes obliguen a un examen de consciència seriós, per a verificar fins a quin punt estem cridats encara a arribar a ser en favor dels pobres i per al seu alliberament. Aleshores veurem que els pobres es converteixen ells mateixos en refugi per a altres. L’experiència de la pobresa fa especialment sensibles a una solidaritat renovada davant els desafiaments.

L’amor de Crist ens fa, en efecte, partícips de la vida d’amor de Déu. En aquest sentit, els cristians estan cridats no només a buscar refugi en Déu, sinó també a fer-se en Déu un refugi per als altres, sense «distingir entre qui assisteix i qui és assistit, entre qui sembla donar i qui sembla rebre, entre qui es presenta pobre i qui sent la necessitat d’oferir temps, capacitats i ajuda. Som l’Església del Senyor, una Església de pobres, tots preciosos, tots partícips, cadascú portador d’una Paraula única de Déu. Cadascú és un do per als altres» (Homilia, 17 d’agost de 2025).

5. El vuitè centenari de la mort de sant Francesc d’Assís ens impulsa a recordar com, arribat a Roma com a pelegrí a la tomba de l’apòstol Pere, es va sentir commogut per la compassió vers els captaires. Per comprendre i experimentar el seu sofriment, es va treure les pròpies vestidures i les va intercanviar pels vestits esparracats d’un d’ells, asseient-se a demanar almoina i passant tot el dia entre els pobres amb alegria d’esperit (cf. Fonts Franciscanes, 1405-1406). Volem testimoniar que és possible, també avui, experimentar la mateixa alegria posant-nos en el lloc dels pobres i escoltant-los, en lloc de només parlar d’ells. Qui té Déu per refugi és lliure de prendre decisions profètiques, que testimonien com tot pot ser repensat des de baix, en la humilitat i en la fraternitat que, només elles, reparen un món ferit per la prepotència.

Confio que aquesta X Jornada Mundial dels Pobres pugui constituir una etapa significativa per a redescobrir el rostre de tants germans i germanes que busquen refugi en Déu i desitgen sentir-se a casa en les nostres comunitats. Mantinguem viva l’obediència a la Paraula de Déu, que suscita la conversió del cor. Que la Mare de Déu, que en la carn crucificada del Fill va contemplar l’amor de Déu que omple de béns els pobres i fa que els rics se’n tornin sense res (cf. Lc 1,53), intercedeixi per nosaltres.

Vaticà, 13 de juny de 2026, memòria de sant Antoni de Pàdua.

LLEÓ PP. XIV